10 anys de Cuina

A la majoria d’aniversaris es bufen espelmes i es reparteix pastís, però a la redacció de la revista Cuina la celebració ha estat un xic diferent: “Tots plegats ens vam menjar l’u i el zero de xocolata que  apareixen a l’última portada de la publicació”, explica el seu director, Josep Sucarrats. L’escultura era obra de Lluís Estrada Canal que, amb aquesta desena tan comestible, va simbolitzar l’enllaç entre tradició i avantguarda que sempre han defensat els responsables de Cuina: “L’u era de xocolata negra i tenia una forma curiosa, mentre que el zero era un ou, una figura tradicional en pastisseria, però que estava recobert de pa d’or, per fer-lo més creatiu i original”, recorda Sucarrats.

Precisament el passat mes de febrer la revista Cuina recollia el guardó a la millor revista en la nostra llengua, un premi de l’Associació de publicacions periòdiques en català (APPEC).  Amb aquest reconeixement, doncs, es confirma allò que molts ja sospitàvem: Cuina s’ha guanyat un lloc destacat entre l’àmplia oferta de revistes, diaris, col·leccions i objectes de tota mena que diàriament envaeixen els quioscos.

Forma i contingut: les claus per vèncer la batalla de la competència
En la vessant més estètica, Sucarrats destaca que la revista sempre s’ha inspirat en els millors: “Ens hem volgut acostar a les grans revistes de cuina britànica, a les d’Austràlia o Estats Units, entre d’altres països. Allà hi ha unes revistes gastronòmiques impressionants i nosaltres el que hem fet ha estat preguntar-nos com serien aquestes des d’un punt de vista català”. A l’altra banda, i pel que fa als temes que s’hi tracten, el director es treu mèrit i alaba el patrimoni gastronòmic del país: “Tenim tants xefs, receptes, productors, etc. que poden aparèixer a la revista!”

El futur de la gastronomia catalana
L’èxit de l’última edició del Fòrum Gastronòmic, celebrat a Girona el passat febrer, va evidenciar que la cuina catalana passa per un dels seus millors moments. Encara, però, hi ha deures pendents: la internacionalització dels nostres fogons. En aquest sentit, Sucarrats assegura que és complicat fer-se sentir (“al costat hi tenim uns francesos molt convençuts de la seva manera de fer”), però també deixa clar que aconseguir-ho és possible: “Ara ja hem demostrat que ens ho creiem, només ens queda mirar com aconseguim traspassar la frontera”.